No em sou estranyes, cases de la frontera,
forats negres que engoliu tot alè.
No em sou estranyes, cases del capvespre,
que us espio per les escletxes del sol morent.

Ni m'és estrany
el camí que va i ve de vosaltres a la plaça,
ara mandrós ara rabent.
A aquesta plaça on m'encega
encara la llum de festa,
que ens fa dansar, embriacs,
amants de paradisos i cels resplendents.

Que trencadís aquest miratge
que es fon a penes tocar-lo amb els dits,
i reapareix al compàs de l'enganyosa dansa
que gira sense pausa entorn dels quatre corns
on s'immola tot desig.