Obres visuals i poemes d'Oriol Rius i Camps. Editorial Nautilus Comunicació i Cultura, Barcelona, 2011

               
 

ORIOL RIUS

(traduction in progress)  
         
   

Llums que en altre temps m'enlluernàreu ha estat editat per Nautilus Comunicació i Cultura, el maig del 2011, i obre la col·lecció Sílex, dedicada a l'escultura.

En Llums he volgut resumir les meves obres visuals -escultura i pintura- dels darrers 18 anys i acompanyar-les d'un conjunt de poemes que van sorgir com un eco d'aquestes, de les mateixes reflexions que les van generar.

Llums està prologat per Joan Soler Amigó, pedagog, i per Sivestre Oliveras, director de l'Escola d'Art i Superior de Disseny Pau Gargallo de Badalona.

El llibre té 160 pàgines, amb prop de 100 obres i 75 poemes.

 
ENTRE EL CISELL I LA LLETRA

Si ja saps el que cerques, mai no trobaràs res de nou. M’agrada partir de zero, o intentar-ho. Obrir-me al desconegut i a l’atzar. Avançar a les palpentes, com un adolescent de setze anys que ha de revisar una per una totes les herències rebudes. De pensament, cultura i conviccions. De velles i noves acadèmies de l’art i l’escriure. Deu ser això, ser lliure. O no. Sempre hi ha un Leviatan que ens subjecta o fins i tot ens tenalla. I, malgrat tot, aprofitar l’escletxa, o inventar-la. Barrinar la roca per esberlar-la.

M’encanta mirar i recercar des de diferents angles, doblegats com estem per un pensament dual, en blanc i negre. Veure l’omega en l’alfa, maridar quadrat i cercle, convertir l’ombra de tres pals en un estel o encabir la tramuntana en els tubs d’un orgue per conjurar les nostres pors. Evocar una trena sedosa i rutilant en forjar una trena de ferro. Rovellada, aspra, gemegant.

M’encisa jugar amb l’ambivalència de la M en Mur/Wall, on, d’un caos magmàtic i deforme emergeix contra raó la lletra. O reflectir el desencaix del triangle escalè que configura el nostre país, incòmode i asimètric, amb l’abassegadora pell de brau. Dubtar si no serà un clam d’ajut, quan sento un cant de victòria. O esculpir quatre columnes altives i sobiranes, però sinuoses i turmentades pels jous que encara ens subjuguen.

M’encisa escoltar-imaginar els sons d’una flor de lotus badant-se sobre l’estany, o contemplar com es gronxen les llunes humides de maig. I m’extravio parant paranys al vent, a ventura de quedar-hi atrapat. Deu ser que m’agrada el risc, transgredir les barreres que hem erigit entre les arts i transitar entre elles sense xarxa, transvestint l’escultura en un relat i el relat en una partitura.

Em captiva el creixent de la mitja lluna balancejant-se en la incertesa. Un dels signes més atàvics, bressol d’esperances i projectes, símbol de religions, nacions i transcendències. O reflectir com s’ensorren els murs excloents, com es ponen els sols que ens enlluernen, com trontollen les escales dels somnis. Em pregunto per què erigim El Llibre com un mur de divisió, bandera de guerra, catapulta dels nostres odis (quants crims hem comès en el seu nom!). I faig vagar el pensament imaginant una malla rebel, indomable, escalena, per bastir les meves construccions, trencant totes les simetries, conscient que la simetria és la base on sempre s’ha recolzat el poder, l’ordre-desordre establert, fins i tot les creences.

En el meu treball he fet diverses incursions entorn de la lletra i els símbols, les creences que s’hi amaguen, els pensaments i posicions tancades que s’hi perpetuen. M’empeny la força intrínseca que contenen, pòsit de fes, afirmació i exclusió de nacions i pobles, recerca errant del pensament. Punt feble dels déus.

Però no sé si de tant mirar, res no veig. De tant intentar apressar les formes, res no capto. Que trencadissos els miratges! Em sento tant petit, d’imaginar infinits, d’admirar l’atreviment dels ícars, la tenacitat dels sísifs, les utopies dels que van somniar una ciutat del sol, que voldria despullar-me del confortable imaginari i reduir acte i pensament en un sol punt que ho contingui tot, com l’alef borgeà, on tot fineix i tot comença. Sense camí cap a on anar, sense quadern de bitàcola, sense certeses. Només una plaça immensa, per plorar i dansar, per cantar i doldre, que em fa sentir tan familiar com estrany. Només un pedrís arran de l’era, per espiar les cases de la frontera per les escletxes del sol morent, pronunciar ‘aurora’ i fondre l’alè en una a entreoberta.

Permeteu-me acabar evocant la fe dels meus pares, que si no n’he seguit la lletra, sí que m’he esforçat per conservar-ne l’esperit, la tenacitat i la rauxa. I continuar mirant cap amunt. Sense el seu mestratge el desig hagués emprès un vol ras de gallina i els meus ulls no s’haurien enfilat mai terrat enllà.

ORIOL RIUS I CAMPS
Barcelona, març del 2011