|
Oriol Rius i Camps - EXPOSICIO "ORGUE
PER TRAMUNTANA, escultura.
COM CRIT SILENT, pintura".
TRANSCRIPCIO DE L'ENTREVISTA
A CATALUNYA RADIO AMB CLAUDI PUCHADES, 2 DE MAIG DEL 1994
-C.P.- L'Oriol Rius i Camps ve a parlar-nos de la seva proposta
d'escultura de formigó, recobriment de vidres de color i
tubs d'acer inoxidable, titulada així: "Orgue per a
tramuntana".
-Locutora.- Babel i l'escultura.
-C.P.- Bona nit, Oriol Rius i Camps, per fi, perquè de fet
hem tingut diverses ocasions per parlar del teu projecte d'escultura,
aquest "Orgue per a tramuntana", i finalment s'ha concretat
aquesta possibilitat. De fet has presentat la teva proposta a espais
diversos, i ara ho estàs fent, des del dia u de maig fins
al quinze de maig, a la Casa de Cultura de la Caixa, a la plaça
Poeta Marquina 10 de Girona, i voldríem saber, Oriol, l'origen
d'aquesta història, la seva vida fins ara, i quines possibilitats
reals té d'existir.
-Sí, l'orígen és difícil, perquè,
si bé jo m'he dedicat principalment a la pintura, també
he fet algunes incursions en el camp de l'escultura, i això
és una escultura atípica, és una escultura
que neix més d'una idea, d'una idea de so, que no d'una idea
plàstica. Surt d'una idea de so, potser perquè m'agrada
tocar l'harmònica, m'agrada tocar la flauta, i, una vegada,
treient l'harmònica per la finestra del cotxe... Veus com
realment sona, i et dius: "si sona l'harmònica per la
finestra del cotxe, per què no sonarà també
un orgue posat al costat d'un espadat, insuflat pel vent de tramuntana?"
-C.P.- Sí. Un orgue que ha de funcionar justament amb aquesta
tramuntana. És el vent necessari perquè aquest orgue
tingui la dimensió que li correspon, perquè aquesta
escultura trobi la forma definitiva.
-Sí, primer jo tenia molts dubtes de si realment funcionaria
un orgue impulsat pel vent. Aleshores, no vaig voler dir res fins
que vaig arribar a consultar tècnics d'orgue, ja havent fet
unes maquetes prèvies i tot això. No vaig donar res
a conèixer fins que vaig trobar dos tècnics d'orgue
als quals estic molt agraït, l'Anton Llauradó i en Klaus
Fischer, que, a més a més, són d'aquí
Barcelona, de Gràcia. Ells han corroborat que realment no
hi ha cap impediment tècnic. I a partir d'aquí el
projecte ja va prendre ales.
-Hem parlat dels materials. Estructura de formigó, dèiem,
recobriment de vidres de color i tubs d'acer inoxidable. Pel que
sembla, i per les característiques dels materials, és
una escultura amb una consistència important, però
a la vegada sembla que té un cert sentit d'inestabilitat,
una certa inclinació que no sé exactament a què
respon, Oriol?
- Sí, mira, et diré: Per un cantó, ¿per
què aquests materials? L'aigua, com més l'hem vista
representada ha estat a través del vidre; o diguem que hi
ha una similitud entre el vidre i l'aigua... A nivell fins i tot
popular, quan es fa un pessebre, hi ha el paper de plata cobert
de vidre. Jo aquí, el que volia... En el moment de buscar
un pretext perquè aquest orgue pogués tenir consistència,
se'm van acudir diverses idees, i la que realment més m'agradava
era la d'una onada de grans dimensions, d'uns set metres d'alçada,
per la boca de la qual entra el vent de la tramuntana i fa sonar
els tubs d'orgue. Aquesta onada és de vidre; surt, emergeix
de l'aigua, emergeix del mar; o sigui que es confon amb el mar i
a la vegada s'en diferencia. Aquest seria el sentit d'aquest material.
I, després, la inclinació que li he volgut donar:
si la mirem a ras de mar, aquesta onada, sembla que caigui; és
com un remolí que surt del mateix mar. Aquesta dimensió
del remolí és per expressar el vertígen que
té el mar. L'onada pretén unir diversos elements:
per un cantó la por, l'esfereïment que ens dóna
el mar; per altre cantó, l'arrauxament de la tramuntana;
per altre, el so, que és com un udol, com una lloba ferida,
que surt dels tubs, de la tramuntana, com un crit, un clam. I, al
mateix temps, arrodonint to això, fent com de clau de volta,
l'escultura fa una afirmació, una afirmació contra
la por. És una espècie de domini de totes aquestes
forces que s'ens escapen.
-Quin seria el punt geogràfic exacte, el punt geogràfic
idoni perquè la teva escultura, aquest Orgue per a tramuntana
que fins ara només és una proposta, un projecte, fos
definitivament una realitat, Oriol?
-Mira, l'ideal seria o bé un espadat a l'Estartit, o bé
alguna de les roques que hi ha al davant de l'Escala... El punt
ideal seria l'espigó que s'extén davant de Sant Martí
d'Empúries, però és un punt polèmic,
i, en tot cas, abans s'hauria de resoldre la polèmica. També
podria anar a Colera..., i fins i tot podria anar davant del port
Olímpic de Barcelona. Potser aquí només sonaria
un cop l'any, i potser en comptes de la tramuntana seria un mar
de garbí. Caldria una readaptació, però potser
val més que soni un cop l'any que no pas que no soni mai,
o que l'haguem d'anar a escoltar a Perpinyà o al Japó.
-Has fet propostes concretes en aquests indrets que has citat, Oriol?
-No encara. He parlat amb algun alcalde, concretament amb l'alcalde
de l'Escala. Però és difícil que un municipi
pugui afrontar aquest projecte ell sol. De manera que primer he
volgut fer una campanya, que és la que tu has citat, en què
he fet diverses exposicions; aquesta va la tercera. Ho he exposat
aquí a Barcelona, ho he exposat a Girona, ho exposaré
a l'Escala... A Barcelona ho he exposat dues vegades: a l'Ateneu
Barcelonès i al Reial Cercle Artístic. Amb aquesta
campanya, el que estic veient és que funciona molt bé,
a nivell popular i a nivell culte. És a dir, a gent de tota
mena de cultura, li atrau molt aquesta obra i la troba emblemàtica,
la troba com... És la joia que li manca una mica a la nostra
costa. O sigui, tenim un vestit que més o menys funciona,
però de vegades un vestit no queda ben definit, o no es potencia
tot el vestit, fins que hi ha una bona corbata o una bona joia.
-Hi ha un cert complement utòpic en la teva proposta, però,
pel que sembla, el real, allò que s'assembla més o
s'assimila més a la realitat, pesa molt més en aquest
cas.
-Sí, vejam. Jo penso que és utòpica, però
vull que sigui real, i aleshores, després d'aquesta campanya,
que és dirigida al públic, faré una campanya
de trinxera, en què aniré a veure totes les personalitats,
l'alcalde de Barcelona, l'alcalde de Girona, el Departament de Cultura
de la Generalitat..., perquè llavors ja aniré a oferir
el projecte molt en ferm. Aquest projecte és car. És
un projecte que val uns 40 milions de pessetes pel cap baix. Perquè,
a part de l'escultura en sí, que té aquesta armadura
de formigó i el vidre, l'obra seria interessant que emergeixi
del mateix mar. Si ha d'emergir del mar, necessita com una escullera
submergida que freni una mica la força del mar, perquè
si no seria realment impossible.
-Has parlat de les dimensions d'aquesta escultura?
-Té unes dimensions molt humanes, però al mateix temps
distingibles. És humana perquè no és un armatoste.
És una figura que, quan el vent no bufi, serà molt
bonica per sí mateixa de veure, tant pels reflexos que fa
una volta que té l'onada, com pel color en general. Té
set metres d'alçada, i els tubs s'eleven cinc metres més.
-Tu de fet, Oriol, ets economista de professió, però
pel que sembla t'has dedicat intensament, últimament sobretot,
a les arts plàstiques, encara que has fet altres coses, com
curtmetratges i vídeos, guions cinematogràfics, fas
fotografies, i escrius. De totes aquestes activitats, quina és
la que en aquests moments t'identifica més, i la que vius
en més intensitat?
-En aquest moment la que visc amb més intensitat és
la pintura. Tot i que tinc coses al calaix. Tinc una novel.la al
calaix, però en aquest moment la pintura és la que
m'atrau més, i en concret aquesta idea del mar. Espero que
més endavant faci una exposició que versaria sobre
"els mars imaginaris". Aquí tornarien a sortir
les nostres pors a través del mar, el mar que hem respirat
des de les lectures de l'Allan Poe, les lectures del Virgili en
què veiem que el mar és com un remolí que a
tots ens atrau.
-Dèiem que estàs presentant aquesta proposta a la
Casa de Cultura de la Caixa, a la Plaça Poeta Marquina 10
de Girona; però també hi ha pintura, sota el títol
genèric de "Com crit silent", i voldríem
saber exactament com es manifesta aquest vessant pictòric
al costat d'aquesta proposta d'escultura.
-Sí, la meva pintura té bastants deutes amb l'expressionisme
i pretén ser un crit, un crit una miqueta callat. Potser
és el moment nostre, de la nostra època, en què
els crits no surten directament, amb la veu molt forta. Els crits
surten amb una mica d'amargor, però amb molta fermesa. Aquestes
figures tenen això. Pretenen ser molt expressives, pretenen
ser llegibles. Són força llegibles, tot i que les
hi intento infondre un caràcter molt personal. Vull dir:
són noves. Són noves, però són llegibles.
I això és un punt que a mi m'interessa molt, tant
en l'escultura com en la pintura: que l'obra sigui llegible, extendre
ponts amb l'espectador. Algú, quan veu l'Orgue per a tramuntana,
quan veu aquesta maqueta, diu: és gaudinià. Doncs,
sí, a primera vista és gaudinià, però
Gaudí era molt més organicista; en canvi, aquesta
figura, aquesta escultura, és una mica post-Delaunay, post-cubista;
té deutes amb el Miró, sobretot a nivell de traç,
no a nivell de color; el color és més festiu. On vull
anar amb això? Jo penso que l'art, perquè sigui popular
ha de tenir ponts, i en això hi ha una mica de contradicció
avui dia. Beuys, aquest artista alemany, ens parla que cada persona
té un artista dintre. En canvi, a la pràctica, això
no s'ha sabut portar. No s'ha sabut despertar l'artista que té
cada persona. Al contrari, la gent s'estrella contra l'obra de Beuys,
s'estrella contra l'obra de molts artistes moderns. I jo penso que
en això hauríem de fer una reflexió.
-Preguntàvem abans a Cristina Hoyos si era possible trobar
un punt d'equilibri entre qualitat i quantitat, i potser aquesta
seria també la teva reflexió: trobar aquest punt d'equilibri,
a nivell d'arts plàstiques, entre el gran col.lectiu que
ha de rebre el teu missatge artístic, i la qualitat; com
artista independent, personal i intransferible.
-Sí, jo penso que sí. Aquí hi ha un gran esforç
per part dels artistes en dir sempre coses noves i expressions noves.
Jo m'esforço molt per expressar d'una manera diferent, i
penso que ho estic aconseguint, sobretot en la pintura, i al mateix
temps fer servir el llenguatge de sempre. Cal partir de la simplicitat
homèrica, tal com vaig dir en el primer escrit que vaig fer
quan presentava les meves primeres coses a nivell de fotografia
i a nivell de pintura. Deia que havíem de reivindicar la
simplicitat homèrica, reivindicar aquella "aurora dels
cabells d'or", però, clar, no ens podem quedar aquí.
Cal reivindicar-ho i superar-ho molt. Però superar-ho, sempre,
sense trencar els ponts, repeteixo. A la que trenquem els ponts,
el públic ja no pot sintonitzar amb la nostra obra.
-Molt bé, doncs. Moltíssimes gràcies, Oriol
Rius i Camps. Que el teu projecte Orgue per a tramuntana sigui una
realitat i soni aviat com ha de sonar. I recordem als nostres oients
que la teva exposició, el projecte, i la pintura, també,
sota el títol de "Com crit silent", és a
la Casa de Cultura de la Caixa, a la plaça Poeta Marquina
10 de Girona fins al dia 15 de maig. Gràcies, Oriol.
-Molt bé, bona nit.
|
|