Oriol Rius i Camps - EXPOSICIO "ORGUE PER TRAMUNTANA, escultura.
COM CRIT SILENT, pintura".

TRANSCRIPCIO DE L'ENTREVISTA A CATALUNYA RADIO AMB CLAUDI PUCHADES, 2 DE MAIG DEL 1994

-C.P.- L'Oriol Rius i Camps ve a parlar-nos de la seva proposta d'escultura de formigó, recobriment de vidres de color i tubs d'acer inoxidable, titulada així: "Orgue per a tramuntana".
-Locutora.- Babel i l'escultura.
-C.P.- Bona nit, Oriol Rius i Camps, per fi, perquè de fet hem tingut diverses ocasions per parlar del teu projecte d'escultura, aquest "Orgue per a tramuntana", i finalment s'ha concretat aquesta possibilitat. De fet has presentat la teva proposta a espais diversos, i ara ho estàs fent, des del dia u de maig fins al quinze de maig, a la Casa de Cultura de la Caixa, a la plaça Poeta Marquina 10 de Girona, i voldríem saber, Oriol, l'origen d'aquesta història, la seva vida fins ara, i quines possibilitats reals té d'existir.
-Sí, l'orígen és difícil, perquè, si bé jo m'he dedicat principalment a la pintura, també he fet algunes incursions en el camp de l'escultura, i això és una escultura atípica, és una escultura que neix més d'una idea, d'una idea de so, que no d'una idea plàstica. Surt d'una idea de so, potser perquè m'agrada tocar l'harmònica, m'agrada tocar la flauta, i, una vegada, treient l'harmònica per la finestra del cotxe... Veus com realment sona, i et dius: "si sona l'harmònica per la finestra del cotxe, per què no sonarà també un orgue posat al costat d'un espadat, insuflat pel vent de tramuntana?"
-C.P.- Sí. Un orgue que ha de funcionar justament amb aquesta tramuntana. És el vent necessari perquè aquest orgue tingui la dimensió que li correspon, perquè aquesta escultura trobi la forma definitiva.
-Sí, primer jo tenia molts dubtes de si realment funcionaria un orgue impulsat pel vent. Aleshores, no vaig voler dir res fins que vaig arribar a consultar tècnics d'orgue, ja havent fet unes maquetes prèvies i tot això. No vaig donar res a conèixer fins que vaig trobar dos tècnics d'orgue als quals estic molt agraït, l'Anton Llauradó i en Klaus Fischer, que, a més a més, són d'aquí Barcelona, de Gràcia. Ells han corroborat que realment no hi ha cap impediment tècnic. I a partir d'aquí el projecte ja va prendre ales.
-Hem parlat dels materials. Estructura de formigó, dèiem, recobriment de vidres de color i tubs d'acer inoxidable. Pel que sembla, i per les característiques dels materials, és una escultura amb una consistència important, però a la vegada sembla que té un cert sentit d'inestabilitat, una certa inclinació que no sé exactament a què respon, Oriol?
- Sí, mira, et diré: Per un cantó, ¿per què aquests materials? L'aigua, com més l'hem vista representada ha estat a través del vidre; o diguem que hi ha una similitud entre el vidre i l'aigua... A nivell fins i tot popular, quan es fa un pessebre, hi ha el paper de plata cobert de vidre. Jo aquí, el que volia... En el moment de buscar un pretext perquè aquest orgue pogués tenir consistència, se'm van acudir diverses idees, i la que realment més m'agradava era la d'una onada de grans dimensions, d'uns set metres d'alçada, per la boca de la qual entra el vent de la tramuntana i fa sonar els tubs d'orgue. Aquesta onada és de vidre; surt, emergeix de l'aigua, emergeix del mar; o sigui que es confon amb el mar i a la vegada s'en diferencia. Aquest seria el sentit d'aquest material. I, després, la inclinació que li he volgut donar: si la mirem a ras de mar, aquesta onada, sembla que caigui; és com un remolí que surt del mateix mar. Aquesta dimensió del remolí és per expressar el vertígen que té el mar. L'onada pretén unir diversos elements: per un cantó la por, l'esfereïment que ens dóna el mar; per altre cantó, l'arrauxament de la tramuntana; per altre, el so, que és com un udol, com una lloba ferida, que surt dels tubs, de la tramuntana, com un crit, un clam. I, al mateix temps, arrodonint to això, fent com de clau de volta, l'escultura fa una afirmació, una afirmació contra la por. És una espècie de domini de totes aquestes forces que s'ens escapen.
-Quin seria el punt geogràfic exacte, el punt geogràfic idoni perquè la teva escultura, aquest Orgue per a tramuntana que fins ara només és una proposta, un projecte, fos definitivament una realitat, Oriol?
-Mira, l'ideal seria o bé un espadat a l'Estartit, o bé alguna de les roques que hi ha al davant de l'Escala... El punt ideal seria l'espigó que s'extén davant de Sant Martí d'Empúries, però és un punt polèmic, i, en tot cas, abans s'hauria de resoldre la polèmica. També podria anar a Colera..., i fins i tot podria anar davant del port Olímpic de Barcelona. Potser aquí només sonaria un cop l'any, i potser en comptes de la tramuntana seria un mar de garbí. Caldria una readaptació, però potser val més que soni un cop l'any que no pas que no soni mai, o que l'haguem d'anar a escoltar a Perpinyà o al Japó.
-Has fet propostes concretes en aquests indrets que has citat, Oriol?
-No encara. He parlat amb algun alcalde, concretament amb l'alcalde de l'Escala. Però és difícil que un municipi pugui afrontar aquest projecte ell sol. De manera que primer he volgut fer una campanya, que és la que tu has citat, en què he fet diverses exposicions; aquesta va la tercera. Ho he exposat aquí a Barcelona, ho he exposat a Girona, ho exposaré a l'Escala... A Barcelona ho he exposat dues vegades: a l'Ateneu Barcelonès i al Reial Cercle Artístic. Amb aquesta campanya, el que estic veient és que funciona molt bé, a nivell popular i a nivell culte. És a dir, a gent de tota mena de cultura, li atrau molt aquesta obra i la troba emblemàtica, la troba com... És la joia que li manca una mica a la nostra costa. O sigui, tenim un vestit que més o menys funciona, però de vegades un vestit no queda ben definit, o no es potencia tot el vestit, fins que hi ha una bona corbata o una bona joia.
-Hi ha un cert complement utòpic en la teva proposta, però, pel que sembla, el real, allò que s'assembla més o s'assimila més a la realitat, pesa molt més en aquest cas.
-Sí, vejam. Jo penso que és utòpica, però vull que sigui real, i aleshores, després d'aquesta campanya, que és dirigida al públic, faré una campanya de trinxera, en què aniré a veure totes les personalitats, l'alcalde de Barcelona, l'alcalde de Girona, el Departament de Cultura de la Generalitat..., perquè llavors ja aniré a oferir el projecte molt en ferm. Aquest projecte és car. És un projecte que val uns 40 milions de pessetes pel cap baix. Perquè, a part de l'escultura en sí, que té aquesta armadura de formigó i el vidre, l'obra seria interessant que emergeixi del mateix mar. Si ha d'emergir del mar, necessita com una escullera submergida que freni una mica la força del mar, perquè si no seria realment impossible.
-Has parlat de les dimensions d'aquesta escultura?
-Té unes dimensions molt humanes, però al mateix temps distingibles. És humana perquè no és un armatoste. És una figura que, quan el vent no bufi, serà molt bonica per sí mateixa de veure, tant pels reflexos que fa una volta que té l'onada, com pel color en general. Té set metres d'alçada, i els tubs s'eleven cinc metres més.
-Tu de fet, Oriol, ets economista de professió, però pel que sembla t'has dedicat intensament, últimament sobretot, a les arts plàstiques, encara que has fet altres coses, com curtmetratges i vídeos, guions cinematogràfics, fas fotografies, i escrius. De totes aquestes activitats, quina és la que en aquests moments t'identifica més, i la que vius en més intensitat?
-En aquest moment la que visc amb més intensitat és la pintura. Tot i que tinc coses al calaix. Tinc una novel.la al calaix, però en aquest moment la pintura és la que m'atrau més, i en concret aquesta idea del mar. Espero que més endavant faci una exposició que versaria sobre "els mars imaginaris". Aquí tornarien a sortir les nostres pors a través del mar, el mar que hem respirat des de les lectures de l'Allan Poe, les lectures del Virgili en què veiem que el mar és com un remolí que a tots ens atrau.
-Dèiem que estàs presentant aquesta proposta a la Casa de Cultura de la Caixa, a la Plaça Poeta Marquina 10 de Girona; però també hi ha pintura, sota el títol genèric de "Com crit silent", i voldríem saber exactament com es manifesta aquest vessant pictòric al costat d'aquesta proposta d'escultura.
-Sí, la meva pintura té bastants deutes amb l'expressionisme i pretén ser un crit, un crit una miqueta callat. Potser és el moment nostre, de la nostra època, en què els crits no surten directament, amb la veu molt forta. Els crits surten amb una mica d'amargor, però amb molta fermesa. Aquestes figures tenen això. Pretenen ser molt expressives, pretenen ser llegibles. Són força llegibles, tot i que les hi intento infondre un caràcter molt personal. Vull dir: són noves. Són noves, però són llegibles. I això és un punt que a mi m'interessa molt, tant en l'escultura com en la pintura: que l'obra sigui llegible, extendre ponts amb l'espectador. Algú, quan veu l'Orgue per a tramuntana, quan veu aquesta maqueta, diu: és gaudinià. Doncs, sí, a primera vista és gaudinià, però Gaudí era molt més organicista; en canvi, aquesta figura, aquesta escultura, és una mica post-Delaunay, post-cubista; té deutes amb el Miró, sobretot a nivell de traç, no a nivell de color; el color és més festiu. On vull anar amb això? Jo penso que l'art, perquè sigui popular ha de tenir ponts, i en això hi ha una mica de contradicció avui dia. Beuys, aquest artista alemany, ens parla que cada persona té un artista dintre. En canvi, a la pràctica, això no s'ha sabut portar. No s'ha sabut despertar l'artista que té cada persona. Al contrari, la gent s'estrella contra l'obra de Beuys, s'estrella contra l'obra de molts artistes moderns. I jo penso que en això hauríem de fer una reflexió.
-Preguntàvem abans a Cristina Hoyos si era possible trobar un punt d'equilibri entre qualitat i quantitat, i potser aquesta seria també la teva reflexió: trobar aquest punt d'equilibri, a nivell d'arts plàstiques, entre el gran col.lectiu que ha de rebre el teu missatge artístic, i la qualitat; com artista independent, personal i intransferible.
-Sí, jo penso que sí. Aquí hi ha un gran esforç per part dels artistes en dir sempre coses noves i expressions noves. Jo m'esforço molt per expressar d'una manera diferent, i penso que ho estic aconseguint, sobretot en la pintura, i al mateix temps fer servir el llenguatge de sempre. Cal partir de la simplicitat homèrica, tal com vaig dir en el primer escrit que vaig fer quan presentava les meves primeres coses a nivell de fotografia i a nivell de pintura. Deia que havíem de reivindicar la simplicitat homèrica, reivindicar aquella "aurora dels cabells d'or", però, clar, no ens podem quedar aquí. Cal reivindicar-ho i superar-ho molt. Però superar-ho, sempre, sense trencar els ponts, repeteixo. A la que trenquem els ponts, el públic ja no pot sintonitzar amb la nostra obra.
-Molt bé, doncs. Moltíssimes gràcies, Oriol Rius i Camps. Que el teu projecte Orgue per a tramuntana sigui una realitat i soni aviat com ha de sonar. I recordem als nostres oients que la teva exposició, el projecte, i la pintura, també, sota el títol de "Com crit silent", és a la Casa de Cultura de la Caixa, a la plaça Poeta Marquina 10 de Girona fins al dia 15 de maig. Gràcies, Oriol.
-Molt bé, bona nit.