O MEGA

Ell va entrar al seu despatx quan a baix, a les rotatives, els mecànics tot just netejaven amb benzina la tinta dels corrons. Sóc un farsant de merda!, es va dir. S'ho va dir cridant, bramant, i, per un instant, els seus bramuls congelaren el ritme frenètic de la redacció del diari en aquella hora crítica del tancament. Els redactors, els maquetistes, els corresponsals a penes van girar els ulls cap al despatx de la veu tronant, sofrents habituals com eren d'aquella lletania d'exabruptes. Però aquesta vegada la mirada els quedà emmescada en aquella porta banal d'alumini i vidre: la porta vomitava, convulsa com un volcà, caixons i caixons de fitxes i retalls i disquets i catàlegs d'exposicions i galeries, llibres d'art i opuscles de tota mena.

Ningú l'havia vist entrar. O tal vegada només havien vist passar, fugaç i silent, la taca caqui de la seva gavardina rossegada, com qui veu passar una cavil·lació o un pensament. Només havia arribat un pensament, o millor un garbuig de pensaments i una esponja regalimant burbon.

Ell portava tota la tarda rondant de bar en bar en un intent inútil de resoldre la mar de contradiccions que li bullien a la testa com un eixam de vespes. ¿Com podia haver enfatitzat en X l'economia cromàtica, en Z l'expressivitat original dels colors primaris, en Y la magistral resolució dels volums en una superfície plana, en W la potent minimalització de la tridimensionalitat dels objectes, i encara havia sentenciat que R impactava per l'equilibri no manifest de les seves formes a penes definides, que S guanyava l'espectador per la resolta absència de tot referent estètic, i que T era qui millor havia penetrat pels difícils i prometedors averanys de l'antiart? Ara tot això, amb la desinhibida lucidesa que confereixen els esperits destil·lats, li semblava banal i contradictori. No podia enfatitzar alhora l'atonia cromàtica i les virtuts expressives del colorisme -s'inculpava a sí mateix, autoflagel·lant-se amb el rigor de la lògica- ; ni la rotunditat semàntica dels volums i el llenguatge críptic però concís del buit i de l'absència. Calia superar-ho, corregir-ho, o trobar la clau de volta que donés coherència i sentit a tantes incongruències i despropòsits. Calia...

De sobte, talment una revelació, el cinquè burbon li aportà la lucidesa. Sí, això és el que buscava, exclamà sorprès, veu endintre.. Això és el que calia. Calia un O mega, un punt final, un lloc de no retorn, o un no-lloc on ja no es pogués avançar més enllà. Una dimensió desconeguda, més enllà fins i tot d'una revolució copernicana de l'art. Perquè, al cap i a la fi, es digué apurant el vas, tota revolta neix llastrada pel mateix objecte contra el qual es rebel·la. Calia anar més enllà de tota revolta, dels antiesteticismes, de construccions efímeres i deconstruccions; de vídeo-instal·lacions, póveras, mínimals i reduccions conceptuals; del gestual, del bodyart, i de totes les escatologies i provocacions. Calia, simplement, això, un punt inert, òntic, postrem, un O mega que no actués, ni expressés, ni pintés, ni denunciés, ni pretengués redimir ningú ni matar l'art..., calia..., calia això: que art i antiart no fos, no existís, la plenitud insondable del no-ser.

Encara demanà mig burbon més, a penes insinuant un lleu cop de vas sobre el taulell. L'ingerí d'un sol cop i es sentí cridat per a una gran gesta des de l'origen de tots els segles: ell, calia que fos ell, seria ell, l'escollit, el clarivident, ell era l'O mega. Ell, simplement creuant-se de braços en l'humil racó del seu despatx, obriria les portes de la nova no-estètica, no-creativitat, no-art, no-antiart... S'embolicava, s'entrabucava, no havia resolt res ni sabia què no era!

Fou amb aquests pensaments torturats i etílics com va arribar a la redacció. Tenia a mig gestar la crònica d'Arco, però, elevat per damunt dels núvols en les seves cavil·lacions, tot allò de Madrid li semblà d'un altre planeta. Ell, només ell, era CONTEMPORANI. Ell era l'art i la contemporaneïtat. S'havia acabat de dictar criteris als demés! Ell s'autodictaria i compliria els criteris. Ell seria ensems el crític i l'artista, el comissari i l'espectador, l'objecte artístic i la seva contemplació, l'avantguarda i l'aniquilació de totes les contemporaneïtats, en una unitat indissoluble, tal com sempre havia somniat. Somniava?

Insospitadament li entrà una estranya basarda: sentí que s'estava sumint en un estat mísitic, visionari, profètic. Veia el seu futur, horrorós! No, no podia ser ell aquell clàssic, fora de tota moda, expulsat de les sales dels contemporanis, en una sala annexa del museu!

S'obriren les portes de la sala, una per cada punt cardinal, i entraren quatre rius de visitants envoltats de llum encegadora, directament de l'exterior. El museu no tenia més sales -constatà i es digué-, només la seva, només ell, sense quadres, sense materials penjats del sostre, ni parets transformades explorant noves arquitectures, ni projectors cinètics de quotidianitats i absències, ni res escampat pel terra ni surant per l'aire. Només hi havia això: una gran sala coronada per una gran cúpula, buida de tot objecte, so paraula o referent, excepte ell i una multitud immensa de persones àvides de coneixement que el contemplaven a ell, situat al bell mig de l'espai, suspès a mig aire, regnant sobre tots els segles de l'art, en el centre de totes les simetries. El contemplaven (i ignoraven), a ell, reduït al mínim, tot cendra, record de cendra en llurs pensaments, a ell, formant una O mega imaginària, virtual, fantasmagòricament hologràfica, il·lusòriament tridimensional, però sempre intangible i inabastable i incomprensible. I malgrat tot el veien, el desitjaven. Contemplaven com ell s'autorevelava, sí, ell era autorevelant, perquè ell, arravatat en la seva transfiguració mística, havia generat l'autorevelació, això és, la qualitat d'un objecte no aparent de manifestar tota la seva essència, contingut, aspecte, informació, en tan sols ser pensat i desitjat.

Aquella multitud el pensava-desitjava, i ensems, en l'obtusitat de llur pensament l'ignorava-odiava. Perquè els havia deixat orfes de tot objecte, però els havia obert els ulls a noves capacitats insondables i inesgotables: fora d'aquell pensament virtual, tan omnipresent com invisible, que planava damunt d'ells com l'ombra d'una ala immensa, només hi eren ells, mirant-se i contemplant-se embadalidament els uns als altres, ara estàtics, observant-se el més petit gest, ara formant grans composicions que canviaven constantment de forma, com un estol d'estornells al final de la tardor. Ells eren l'art, els artistes i els espectadors al mateix temps. Ells eren la plàstica, l'acció, la música i la lletra, en un món nou sense teles, ni marbres, ni vídeos, ni instruments, ni llibres. Un mínimal integral, autèntic, originari, que no era contemporani ni clàssic, sinó la font de tots els temps i contemporaneïtats: s'havien transmutat, havien esdevingut, eren dansa.

Quan s'acabà aquella mena de ball fantasmagòric, mig es despertà del malson. A la redacció ja no quedava ningú. O ho creia així, embriagat com estava encara amb les seves fantasies. Només ell. Intangible, però autorevelant; invisible, però virtual; absent, però font de totes les presències; allí, al final de l'art, tancat al seu petit despatx que ara li apareixia immens, coronat d'una gran volta, com la sala del museu tot just somniada. Profèticament es veié a sí mateix erecte com un far de la fi de les arts i dels temps, com un non plus ultra que assenyala per sempre més l'instant fugaç, efímer, en què un dia ell, transportat, fora de sí mateix, se sentiria il·luminat, transfigurat com nou Moisès estimbant taules de pedra muntanya avall, i cridaria, estava cridant, cridava, fent real el somni, bramava com possés, inflamat d'ira, inflant a rebentar les venes del coll: merda! sóc un farsant de merda!, som uns impostors de merda! I a cents de quilòmetres tremolà, dins de la seva capsa de llauna esgrogueïda, la merda enllaunada de Piero Manzoni que trenta anys abans havia pretès sacsejar les consciències, però que ara regnava, digerit pel sistema, en un podi empolsegat d'algun museu.

Merda, repetí. Tots som una merda! I mentre bramulava, catapultava, radiant, lluminós, cap a les tenebres exteriors, tot el que trobava sobre taula, lleixes i calaixos. El veieren eixir fugaçment del despatx cap a la sala de màquines, a prop dels corrons. I tornar tot seguit, esverat i confús com un diantre, amb una llauna a la mà, acompanyant cada passa amb un bram. Prosseguí cridant i catapultant tot el que trobava a l'abast de les mans. A cada nou crit de merda, saltava pels aires l'ordinador i el teclat i la pantalla. Taula, cadires i arxius, tot era vomitat per ell, el volcà, el saber, el criteri, la norma i la font de totes les arts i totes les contemporaneïtats. "Si proclames que l'art ha mort, Miró -clamava, en el seu arrauxament amarat de suor i de febre-, però no goses...". Tampoc ell gosava acabar la frase, pronunciar la següent paraula. Perquè sabia, en la seva conseqüència, que pronunciar-la l'obligaria a complir-la. Però s'armà de força i, en plena explosió stromboliana, prengué aire i exclamà: "Si afirmes que ha mort, i després tornes, i abraces el pinzell altra vegada, però no..." S'havia encallat altra vegada. No gosava pronunciar els seus pensaments, però els pensava, pensava que l'art només moriria si ell, l'art, s'autoimmolava. Aleshores prengué alè altra vegada, profundament, oxigenant el més remot dels alvèols com si volgués acabar-se tot l'aire, i per fi ho digué, ho pronuncià, cridant, com foll: "Si dius que l'art ha mort però no t'immoles".

La paraula havia seguit al pensament, i l'acció seguí a la paraula: quan els redactors, i els traductors, i els maquetistes, i els productors entraren alarmats pel foc i el fum, el soroll i l'olor de benzina, ja era massa tard.

O just havia arribat l'hora, l'ansiada hora: allí, davant de llurs ulls astorats, s'autorevelava, resplendent i transfigurat en la seva cendra, l'esperat O mega.

Barcelona, març de 1995.