Si ja saps el que cerques, mai no trobaràs
res de nou. M’agrada partir de zero, o intentar-ho. Obrir-me al
desconegut i a l’atzar. Avançar a les palpentes, com un adolescent
de setze anys que ha de revisar una per una totes les herències
rebudes. De pensament, cultura i conviccions. De velles i noves acadèmies
de l’art i l’escriure. Deu ser això, ser lliure. O
no. Sempre hi ha un Leviatan que ens subjecta o fins i tot ens tenalla.
I, malgrat tot, aprofitar l’escletxa, o inventar-la. Barrinar la
roca per esberlar-la.
M’encanta mirar i recercar des de diferents angles, doblegats com
estem per un pensament dual, en blanc i negre. Veure l’omega en
l’alfa, maridar quadrat i cercle, convertir l’ombra de tres
pals en un estel o encabir la tramuntana en els tubs d’un orgue
per conjurar les nostres pors. Evocar una trena sedosa i rutilant en forjar
una trena de ferro. Rovellada, aspra, gemegant.
M’encisa jugar amb l’ambivalència de la M en Mur/Wall,
on, d’un caos magmàtic i deforme emergeix contra raó
la lletra. O reflectir el desencaix del triangle escalè que configura
el nostre país, incòmode i asimètric, amb l’abassegadora
pell de brau. Dubtar si no serà un clam d’ajut, quan sento
un cant de victòria. O esculpir quatre columnes altives i sobiranes,
però sinuoses i turmentades pels jous que encara ens subjuguen.
M’encisa escoltar-imaginar els sons
d’una flor de lotus badant-se sobre l’estany, o contemplar
com es gronxen les llunes humides de maig. I m’extravio parant paranys
al vent, a ventura de quedar-hi atrapat. Deu ser que m’agrada el
risc, transgredir les barreres que hem erigit entre les arts i transitar
entre elles sense xarxa, transvestint l’escultura en un relat i
el relat en una partitura.
Em captiva el creixent de la mitja lluna
balancejant-se en la incertesa. Un dels signes més atàvics,
bressol d’esperances i projectes, símbol de religions, nacions
i transcendències. O reflectir com s’ensorren els murs excloents,
com es ponen els sols que ens enlluernen, com trontollen les escales dels
somnis. Em pregunto per què erigim El Llibre com un mur de divisió,
bandera de guerra, catapulta dels nostres odis (quants crims hem comès
en el seu nom!). I faig vagar el pensament imaginant una malla rebel,
indomable, escalena, per bastir les meves construccions, trencant totes
les simetries, conscient que la simetria és la base on sempre s’ha
recolzat el poder, l’ordre-desordre establert, fins i tot les creences.
En el meu treball he fet diverses incursions
entorn de la lletra i els símbols, les creences que s’hi
amaguen, els pensaments i posicions tancades que s’hi perpetuen.
M’empeny la força intrínseca que contenen, pòsit
de fes, afirmació i exclusió de nacions i pobles, recerca
errant del pensament. Punt feble dels déus.
Però no sé si de tant mirar,
res no veig. De tant intentar apressar les formes, res no capto. Que trencadissos
els miratges! Em sento tant petit, d’imaginar infinits, d’admirar
l’atreviment dels ícars, la tenacitat dels sísifs,
les utopies dels que van somniar una ciutat del sol, que voldria despullar-me
del confortable imaginari i reduir acte i pensament en un sol punt que
ho contingui tot, com l’alef borgeà, on tot fineix i tot
comença. Sense camí cap a on anar, sense quadern de bitàcola,
sense certeses. Només una plaça immensa, per plorar i dansar,
per cantar i doldre, que em fa sentir tan familiar com estrany. Només
un pedrís arran de l’era, per espiar les cases de la frontera
per les escletxes del sol morent, pronunciar ‘aurora’ i fondre
l’alè en una a entreoberta.
Permeteu-me acabar evocant la fe dels
meus pares, que si no n’he seguit la lletra, sí que m’he
esforçat per conservar-ne l’esperit, la tenacitat i la rauxa.
I continuar mirant cap amunt. Sense el seu mestratge el desig hagués
emprès un vol ras de gallina i els meus ulls no s’haurien
enfilat mai terrat enllà.
ORIOL RIUS I CAMPS
Barcelona, març del 2011