|
|
|
L'aposta per la forma i les línies de força estructurals
d'un ou ajaçat que caracteritza la nostra proposta d'espai-flamenco
per al Parc del Besòs a Sant Adrià neix arran d'una primera
aproximació consistent en un espai en planta circular definit per
una cúpula aplanada. Gairebé de sobte, just iniciar el treball
a sis mans que ha donat cos al conjunt de la proposta (les dels arquitectes
Antoni Poch i Xavier Nieto i les meves), va sorgir la pregunta de per
què no la forma i per tant tota l'estructura de línies de
resistència i de força inherents a aquest petit ens, l'ou,
orgànic i inorgànic alhora, presència i virtualitat,
prodigiosament robust i estàtic pel que fa a la seva estructura
externa, meravellosament dinàmic i generatriu pel que fa al seu
microcosmos interior!
Això no obstant, jo mai no hagués beneït tan espontàniament
ni sense posar-hi cap pega aquesta idea de l'ou, si de seguida no m'hagués
vingut al pensament, com un flash, aquella imatge d'un ou penjant d'una
immensa petxina sobre el cap de la madonna amb l'infant, de Piero della
Francesca. Un símbol de la creació i de la divinitat que
jo tradueixo com la força creativa i la divinitat soterrada que
portem a dintre, si és que hi ha un "dintre", un lloc
interior, fons, "hondo". Que només pot descobrir el cant.
On només aquest hi arriba, quan es torna plany. Quan la veu es
recargola com un interrogant, modulant cada vocal en una llarga serpentina
de sons. Sospirs, a penes, teixits d'amor i odi, admiració i despit,
més enllà dels dogmes tonals i atonals, més enllà
de modes i creences.
Perquè ou i flamenco es situen al llindar de,
representen, són l'origen del tot. Contenen amb la seva immensa
'virtualitat', amb la força i la potència que literalment
significa aquesta paraula, tota la capacitat d'eclosió i explosió
creativa de l'univers i de l'home, del destí i de la revolta, del
paradís i del seu exili, del clam de festa i el desconsol de la
derrota. Del lament d'abandonar l'habitacle, i de la carícia de
l'esclat de la llum exterior. Plor contingut, enyor de mare. Esforç
de part, per fer emergir el déu que portem a dintre. Impotència
davant dels fats. Ràbia i rebel·lia reprimida. Coratge i
desengany.
Originalment aquest espai ja vaig concebre'l estretament lligat a una
gran agulla-menhir inclinada cap endavant, és a dir en direcció
oposada a l'espai flamenco, mirant cap a l'esplanada que li ha de donar
accés. En l'estadi actual de la proposta es manté semblant,
però separada de l'espai per una passarel·la d'accés
i abalançant-se sobre el vial que voreja l'entrada.
Aquesta agulla, esperó que mira cap a mar, s'eleva amb la rebel·lia
d'un puny alçat que encara gosa, il·lús?, cridar
a revolta. Vol expressar enfàticament l'inconformisme i l'actitud
d'insubmissió que el flamenc connota. Vol ser un pal major que
anuncia els rumbs erràtics d'aquest cant, amb un retall de cel
urbà per tota vela.
He volgut condensar en aquest element vertical els raigs solars-divins
de l'obelisc, l'agressivitat de l'ariet i de la llança, el vigor
del fal, la fortalesa de la torre, la resistència del baluart i
la majestat de la columna. He volgut expressar la por i reverència
davant del tòtem, però a la vegada la finitud dels ídols
i dels déus, quan cauen abatuts per la revolta. La victoriosa arrogància
de les agulles gòtiques i la frustració del guerrer quan
s'abalança cap al terra, com canya abatuda pel vent. Vull que s'alci
com un corn, com tuba immensa que, tot reptant el cel, ens convoca a tots,
ara cap al plany, ara cap a la festa.
Aquest element vertical va revestit de petits 'leds' lluminosos que actuen
com una gran pantalla de vídeo, de manera que, més enllà
del seu significat poètic i plàstic, fa, a la vegada, la
funció d'element anunciador dels programes i activitats de l'espai
flamenco i del petit espai inferior idoni per múltiples accions
'de butxaca'. A més, pot servir com a reclam publicitari, per ajudar
al finançament de l'espai.
ORIOL RIUS
|
|
|