ESPAI-FLAMENCO (O L'OU DE MIRÓ). MEMÒRIA.
Aquest
projectet tan singular és producte d'una màgica empatia
a tres entre un escultor, l'Oriol Rius, i dos arquitectes, el Toni Poch,
arquitecte excel·lent i empatizador notori, i jo, no gens excel·lent
però especialitzat en escultura pública i ferit de tecnologia.
Amb el referent, encara, d'un quart personatge i tercer arquitecte, l'Albert
Viaplana, primer entre els arquitectes en diferents sentits, i autor,
fa anys, del parc del Besòs on es voldria implantar aquesta peça.
L'Albert ens ha explicat el seu projecte de parc, i suggerit un emplaçament,
i ens il·lumina, que no enlluerna, per què no crec que li
agradés, amb el seu magisteri.
HISTÒRIA
L'Oriol Rius va ser invitat pel SIFFACUS per presentar un projecte pel
barri de la Mina, a Sant Adrià, i va tenir la gentilesa de proposar-nos
col·laborar-hi al Toni Poch i a mi.
Primer vam anar a visitar La Mina, per estudiar l'emplaçament.
L'Oriol tenia ja l'idea de proposar una fita de gran dimensió,
mena de monòlit modernitzat, amb LEDs que poguessin mostrar informació
canviant de la programació d'una sala dedicada al flamenc.
Com que ens movíem al voltant del parc del Besòs, amb molt
espai, i no gaire utilitzat, vam fer la visita a L'Albert Viaplana per
demanar-li el seu parer per una proposta d'implantació dins el
perímetre del parc.
L'Albert ens va explicar que algunes de les formes dibuixades a la planta
del parc eren transposicions de formes d'un quadre de Miró, i ens
va suggerir l'emplaçament adoptat per la proposta, precisament
a sobre d'una d'aquestes formes.
EL
PARC DEL BESÒS I EL SENTIT DE L'OPORTUNITAT
La visita a l'Albert es va tornar molt interessant. Resulta que aquest
projecte del parc va ser estrictament contemporani al de la Plaça
del Països Catalans (la plaça de l'estació de Sants).
I a l'estudi hi van posar tanta cura i tanta passió per l'Arquitectura
en un projecte com en l'altre, com ens podíem imaginar i l'Albert
confirmava. Amb la diferència que aquest projecte ha passat desapercebut
i la plaça de l'estació de Sants ha donat lloc a una (segona)
escola de Barcelona.
Des que la van inventar, sempre m'ha exasperat l'etiqueta (periodística)
de "plaça dura", representativa de la vulgaritat infinita
amb que s'ha fet la vulgarització de l'arquitectura. I sobre tot,
m'ha semblat injust que s'identifiqués, precisament, aquest equip
d'arquitectes que Viaplana encapçalava, amb l'inici d'un cert fenomen
de negació d'allò vegetal en l'espai urbà projectat
pels arquitectes d'avantguarda, fenomen que, per cert, està en
davallada.No hi van plantar arbres per què els hi van dir que no
es podia, que hi havia l'estació de Renfe a sota. I les mampares
metàl·liques estaven concebudes com a suport per plantes
enfiladisses. Però les plantes no s'hi deixaven enfilar sobre el
metall.
En aquest moment és oportú, oportuníssim, propaganditzar
l'Arquitectura Verda. Per Arquitectura Verda es poden entendre moltes
coses diferents, i totes són oportunes ara.
QUÈ
ENTENEM PER ARQUITECTURA. UNA PETITA DIGRESSIÓ.
Una de les coses que es pot entendre per Arquitectura verda és
fer arquitectura amb les plantes, crear geometries a l'espai, més
grans que nosaltres, amb les plantes.
El que entenem avui per Arquitectura és això: geometries
qualsevol (més grans que nosaltres), que eventualment són
marc o suport d'activitats humanes (entre les quals, o a dintre les quals,
vivim).
Aquesta definició d'Arquitectura, tan generalitzada, ve portada
per la negació de l'ornament que fan les avantguardes arquitectòniques
de principis del segle XX, que fa que els arquitectes es concentrin en
les geometries espacials com el seu camp d'activitat específic,
i és possibilitada per l'enginyeria estructural moderna, que permet
superar principis tradicionals de la bona construcció.
Fonamentalment, el magisteri que l'obra de Viaplana ha comunicat a diverses
generacions d'arquitectes, és el mateix de Corbu o Aalto: Que qualsevol
geometria és possible avui, i és feina de l'arquitecte contemporani
explorar-ne de noves.
Aquesta definició ens és d'utilitat aquí per contrastar-la
amb una definició d'escultura monumental, i veure com estan convergint,
i també per propaganditzar Arquitectura Verda.
EL
PARC DEL BESÒS, LA PLAÇA DE SANS, I L'ARQUITECTURA VERDA
Els arquitectes han estat fent arquitectura només amb minerals,
no tant per què no vulguin fer-la amb vegetals com per què
no saben, ningú els ha ensenyat.
Ara és el moment adequat per fer una reflexió col·lectiva
sobre aquestes qüestions, i qualsevol oportunitat és bona.
El que pretenia l'estudi d'en Viaplana, inicialment, a la plaça
de Sants, era geometrizar els arbres, construir arbres (verds, amb fulles)
amb geometria, fent enfilar heures sobre un suport geomètric.
Que és una de las coses que es poden entendre per Arquitectura
Verda, i, encara que els arbres retallats són molt antics a l'historia
de la jardineria i el paisatgisme, és quelcom pendent encara.
Ara, el que proposem aquí públicament a l'ajuntament de
Barcelona i al de Sant Adrià, respectivament, és que encarregui
a l'Albert Viaplana, en el primer cas, un estudi per tornar-li el verd
del projecte original a la Plaça de l'Estació de Sants,
i en el segon cas, un estudi de millora i enriquiment de l'arquitectura
(vegetal) del Parc del Besòs, demanant-li específicament
que desenvolupi la tercera dimensió, eventualment establint directives
pel creixement de les espècies existents, o l'establiment de noves
sobre suport geomètric, i en el marc d'un projecte de Permacultura.
I
QUE ENTENEM PER ESCULTURA AVUI. CONVERGÈNCIA
També, des de l'abstracció, escultura ha deixat de ser sinònim
de estatuària, i l'escultura monumental convergeix amb l'arquitectura,
que ja va tenir com a propi el concepte de monument. La diferència
tradicional és que escultura és un objecte que podem envoltar,
i l'arquitectura ens envolta. Però, evidentment, aquesta diferència
s'està esborrant a la pràctica d'ambdues disciplines.
Aquest objecte que presentem és producte d'aquesta convergència
i l'exemplifica.
UN
OU QUE CONTÉ DOS TEATRETS
Com hem dit abans, l'Oriol volia una gran fita amb LEDs que enviava a
un espai on es pogués fer flamenc. Quan vam començar a dibuixar
l'espai de flamenc el Toni va dibuixar quelcom semblant a un ou. Per què
no un ou?
L'Oriol insisteix en que el que li sembla interessant és que l'ou
descansi sobre una superfície petita, en lloc de quedar molt ensorrat.
És perfectament construïble. També es decideix ensorrar
el dibuix de Miró que segueix el paviment. I fer ne un estany,
posar-hi aigua, al fons d'aquesta part, que fa com un cap, del dibuix
del Miró a sota l'ou. És a dir que l'ou es reflectirà
en l'estany, encara que t'hauràs d'apropar a l'aigua per veure-ho,
per quedar l'aigua per sota cota.
L'espai de dalt és un espai escènic o de trobada, amb relativament
pocs seients permanents, amb una platea que resulta trencada quan puja,
en plataformes esglaonades, que tenen, en la major part del graó,
una fila de seients, i que funciona com una sala de festes (amb tauletes
o no), especialitzada en flamenc.
Ens vam plantejar l'ús de la part inferior de l'ou, on toca a terra,
i hi proposem un segon espai, més característicament circ,
un petit circ de planta oval, per envoltar l'escena, adequat tant per
fer petits concerts, com determinades obres de teatre que permetin muntar-se
amb escena central, i de petit format, dansa, flamenc, etc.
CONSTRUCCIÓ
DE L'OU
En principi, és perfectament construïble, sigui com closca
de formigó o amb una estructura de bigues-arc triangulades, en
meridians y paral·lels, geodèsica...
Creiem que podria fins i tot aixecar-se exempt, sense vents o potes on
descansar l'ou. Si l'anàlisi estructural aconsella col·locar
potes o vents, basta amb dos, per la banda oposada a la rampa, que pot
estar connectada estructuralment a l'ou, de forma que els vents que cimentin
l'ou respecte a esforços horitzontals estiguin, en planta, fent
una estrella triangular.
La rampa puja des de l'obelisc inclinat amb LEDs.Pel que fa als pilars
de formigó de suport de la rampa s'ha unificat la funció
de farola amb la de pilar, com es veu en el dibuix.
Encara que es pugui construir de diferents maneres, de moment ens imaginem
l'ou construït com una closca de formigó armat, més
en particular de ferrociment, que es un tipus particular de formigó
armat (laminar), propaganditzat per Pier Luigi Nervi des dels anys 50,
adequat per fer cascos de vaixells... i que es raonable suposar d'un espessor
sobre 2 cm, però no necessàriament molt més.
En tot cas, amb les eines de simulació estructural (per elements
finits) de què disposem avui, imprescindibles de fet, en el cas
d'una forma no ortogonal i singular, l'estratègia de projecte passa
per construir un dibuix (en cad) en 3D, per a continuació assignar-li
materials i córrer simulacions amb diferents solucions estructurals
de conjunt. Hi ha la possibilitat de carregar les plataformes que constitueixen
la platea, com una mena d'arbre amb molts petits troncs que travessa la
closca de l'ou, per cimentar separadament, amb l'inconvenient obvi d'aquests
pilars travessant el volum del circ oval. També es pot conceptuar
i provar com una plataforma penjada del perímetre; per tant, comprimint
l'ou en l'equador (pla horitzontal medi).
Si l'ou té talls en la seva superfície o rep càrregues
irregulars, podria, si és necessari per càlcul (simulació),
tenir nervis estructurals o costelles per la cara interna, en la part
inferior en particular.
XAVIER NIETO, ARQUITECTE