ORIOL RIUS - juliol 2001
Un parc
per una escultura,
una escultura
per un parc.
L’espai que rebutjaren
els promotors,
als darreres de les cases,
llargarut i desnivellat...
Això restava pel Parc.
¿Poden, dues corbes,
vertebrar
un espai desvertebrat?
L’escultura
necessitava un parc
per agafar aire,
i el parc, una escultura
per gravitar al seu entorn.
Però, ¿com desxifrar
el cercle i el quadrat
encriptats en les corbes,
sense la llarga catifa
del parc?
I,
¿com descobrir
aquests angles
tant difererents
sense els seus desnivells?
 
Amb el photoshop
he esborrat
les cases del fons.
Amb els anys,
les esborraran els arbres.
Mentre tant,
captivats
per la quadratura
del cercle,
quasi ens abstraiem
de l’entorn.
 
I ens encantem
contemplant
el joc
de les corbes.
 
O ens preguntem:
Presentació alternativa
en power point
(clic sobre imatge)
clicar per a power point

Aquesta obra inicialment fou concebuda per al Camp de la Bota. En el mur hi havia una evocació dels impactes dels afusellaments, i el títol de l'obra era "L'última mirada, el mar (A Icària)", fent al·lusió a la comunitat cabetiana de socialistes utòpics que dècades abans dels afusellaments s'havia establert prop d'aquell lloc. La vaig presentar per primera vegada el 1996 en l'exposició Mars Imaginaris a l'Hospital del Mar.

Ja llavors vaig titular Utopia aquestes dues corbes que amb la perspectiva semblen desafiar la impossible quadratura del cercle. Aquestes corbes se'm van acudir a la casa de Bellcaire d'Empordà, cavilant entorn d'un cub, mesos abans.

Fou passejant per les platges del Poblenou, on tinc el taller, que vaig associar-les amb els afusellaments de la guerra i la postguera, d'una i altra banda. Aquells odis difícilment es podien esborrar definitivament, però, amb aquestes dues corbes, la utopia de quadrar el cercle esdevenia, d'alguna manera, possible.

Però finalment fou l'ajuntament d'Esparreguera, a través dels companys escultors del grup Espai Compartit, qui es va interessar de veritat per aquesta obra. Esparreguera sempre ha estat un gresol d'utòpics i m'enorgulleix tenir-ne un all i una ceba.

L'última mirada, el mar.
Els taparen els ulls
i ja no el pogueren veure,
testimoni mut
-notari indeleble dels fets,
present al lloc encara-,
mentre s'arraulien
abatuts per la descàrrega.
a inici