|
|
Un
parc
per una escultura,
una escultura
per un parc. |
|
Lespai
que rebutjaren
els promotors,
als darreres de les cases,
llargarut i desnivellat...
Això restava pel Parc. |
|
¿Poden,
dues corbes,
vertebrar
un espai desvertebrat? |
|
Lescultura
necessitava un parc
per agafar aire,
i el parc, una escultura
per gravitar al seu entorn. |
|
Però,
¿com desxifrar
el cercle i el quadrat
encriptats en les corbes,
sense la llarga catifa
del parc? |
|
I,
¿com descobrir
aquests angles
tant difererents
sense els seus desnivells?
|
|
Amb
el photoshop
he esborrat
les cases del fons.
Amb els anys,
les esborraran els arbres. |
|
Mentre
tant,
captivats
per la quadratura
del cercle,
quasi ens abstraiem
de lentorn.
|
|
I
ens encantem
contemplant
el joc
de les corbes. |
|
O
ens preguntem: |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Presentació
alternativa
en power point
(clic sobre imatge)
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Aquesta obra inicialment fou
concebuda per al Camp de la Bota. En el mur hi havia una evocació
dels impactes dels afusellaments, i el títol de l'obra era
"L'última
mirada, el mar (A Icària)", fent al·lusió
a la comunitat cabetiana de socialistes utòpics que dècades
abans dels afusellaments s'havia establert prop d'aquell lloc. La
vaig presentar per primera vegada el 1996 en l'exposició
Mars Imaginaris a l'Hospital
del Mar.
Ja llavors vaig titular Utopia
aquestes dues corbes que amb la perspectiva semblen desafiar la
impossible quadratura del cercle. Aquestes corbes se'm van acudir
a la casa de Bellcaire d'Empordà, cavilant entorn d'un cub,
mesos abans.
Fou passejant per les platges del Poblenou, on tinc el taller, que
vaig associar-les amb els afusellaments de la guerra i la postguera,
d'una i altra banda. Aquells odis difícilment es podien esborrar
definitivament, però, amb aquestes dues corbes, la utopia
de quadrar el cercle esdevenia, d'alguna manera, possible.
Però finalment fou l'ajuntament
d'Esparreguera, a través dels companys escultors del grup
Espai Compartit, qui
es va interessar de veritat per aquesta obra. Esparreguera sempre
ha estat un gresol d'utòpics i m'enorgulleix tenir-ne un
all i una ceba.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
L'última
mirada, el mar.
Els taparen els ulls
i
ja no el pogueren veure,
testimoni mut
-notari indeleble dels fets,
present al lloc encara-,
mentre s'arraulien
abatuts per la descàrrega.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|